Fa unes setmanes, l’Observatori del Disseny presentava l’informe ‘Realitats i Oportunitats. El disseny i l’empresa a Catalunya’ (podeu descarregar-vos aquí el .pdf) L’estudi ha estat coordinat per l’Ariel Guersenzvaig, blocaire i responsable de disseny d’interacció i gràfic de l’Escola Elisava. L’estudi, contrastat amb més de 400 empreses i professionals de diversos àmbits del disseny, fa una aproximació a la realitat del disseny en la indústria del nostre país. I revela algunes dades reveladores de l’estat del disseny en el món empresarial.

Així, vuit de cada deu empreses han emprat serveis de disseny en els darrers anys. Un 73% en serveis de disseny gràfic, un 53% en serveis de disseny insustrial, un 39% en serveis de disseny d’espais i un 35% en disseny de processos, i cada vegada més s’incorpora no només com un element d’implementació sinó com un plantejament estratègic de la mateixa. Els sectors industrials i de la construcció, són els que més incorporen els serveis de disseny, mentre que l’hosteleria i el comerç, ho fan en menor mesura. A més a més, l’estudi indica que com més grans són les empreses, major és la implantació del disseny.

La presència del disseny s’explica per tendències socials i de mercat en un 43%, augmentar la presència en nous nínxols de mercat en un 38%, com a factor competitiu en un 28% i per demanda dels usuaris i per a reduir costos, en un 8 i 4,5%, respectivament.

Els serveis de disseny gràfic són els únics que majoritàriament s’externalitzen, mentre que els de disseny de producte, de processos i d’espais, majoritàriament es desenolupen de forma interna en la mateixa empresa.

Finalment, destaca que sis de cada deu empreses contracten serveis de disseny relacionats amb canvis estètics, ens trobem -explica l’estudi- en el segon estadi del disseny: ‘l’styling’, a camí entre el primer, el ‘no disseny’ i el tercer, el ‘disseny com a procés’, però lluny del quart, ‘el disseny com a innovació’.

www.fadweb.org/observatori

Aquesta setmana el Futbol Club Barcelona rebia el trofeu de la Champions, que constituïa el triplet històric aconseguit enguany. De nou, el seu capità Carles Puyol, aixecava amb els braços la copa, tot oferint-la a l’afició.

Quan dissenyem, atorguem una sèrie de valors simbòlics als objectes, que els perfilen formalment. Identifiquem als objectes pel seu ús, però sovint també per la seva forma. I encara que desconeixem el significat, investigant, sovint l’acabem esbrinant.

I el trofeu que aixecà dimecres passat el capità del Barça, simbolitza ni més ni menys, el cap decapitat del rival. La copa dibuixa la forma del cap, el coll i l’espatlla, i s’aixeca triomfant, com a ofrena de la gesta als seguidors. També la famosa enciamera de la Copa Davis, evoca al recipient on es col·locava el cap derrotat de l’enemic.

Per sort, els temps canvien, i quan roden caps ja no ho fan en sentit figurat, i quan s’aixequen trofeus, aquests ja no són el cap decapitat dels rivals.

Visca el Barça!

Philippe Starck, Ross Lovegrove, Jaime Hayón i Karim Rashid?

Entre d’altres coses, que tots s’han hagut de disfressar alguna vegada per arribar on són. Que tots dediquen més temps a les relacions públiques que al disseny i que de tant en tant llencen frases lapidàries com la següent.

Preguntat* per si la seva posició com a professional de reputació li permet triar als clients, Ross Lovegrove contesta:

‘En una ocasió, Lamy em va contactar. Jo estava francament excitat, ja que si revisem la seva història, col·laboraren amb Mario Bellini i altres reconeguts professionals que els dissenyaren peces molt interessants. Així que em va semblar fantàstic. Em van trucar, vingueren a veure’m i als vaig dir: ‘Bé, què és el que volen? I respongueren: Un bolígraf per a una dona. I vaig replicar:  I que és un bolígraf per a una dona? A de ser rosa? En que consisteix exactament? I vaig afegir: crec que s’equivoquen, vostès no poden dirigir-se a algú amb la meva experiència i demanar-li quelcom concret. El que hauria d’interessar-los és saber el que jo crec que hauria de fer per vostès’. Vaig refusar aquella feina i vaig quedar molt content perquè no creia en ells’.

Senyors de Lamy, si busquéssin un dissenyador sense tants fums, ja saben on trobar-me.

*experimenta n. 63 pàg. 110

Avui finalitzava la tria del nou logotip d’Spanair des de que fa unes setmanes, els seus nous administradors decidien mantenir-ne el nom, però netejar-ne la imatge. I brindaven la possibilitat de triar entre dues opcions finalistes, món i deixant, als internautes.

Una opció perfectament legítima, en tant que s’ha contractat un disseny a un estudi professional, que ha derivat en dues opcions possibles i que s’intenta aconseguir la complicitat del personal i els usuaris, donant-los l’opció de triar per una o altra.

Es presentava també aquests dies, l’estudi ‘Realitats i Oportunitats. El disseny i l’empresa a Catalunya’. (PDF) Desenvolupat per l’Observatori del Disseny del FAD, dins del programa Disseny en Dades.

I és llàstima que els senyors d’Spanair no hagin tingut temps de llegir-lo. En el pròleg, Finn Lauritzen sentencia: ‘Les empreses que utilitzen el disseny com a eina estratègica en llurs processos d’innovació i com a eina de desenvolupament empresarial, són més innovadores i guanyen més diners que les empreses que no utilitzen el disseny o que només l’utilitzen per donar styling al producte’.

Doncs això, amb l’escassa informació amb la que comptàvem, exactament que havíem de triar? No hagués estat millor explicar-nos les virtuts d’ambdues propostes i mostrar-nos possibles futures aplicacions?

www.spanair.cat

Assemblea mogudeta la d’ahir al FAD. Un cop fet el balanç de les activitats realitzades al llarg de l’any i presentada la nova web, s’havia de votar la nova candidatura per als propers anys. I ai las! cap candidatura s’havia presentat en el termini previst pels estatuts. Però se n’havia organitzat una a corre-cuita, que esdevenia l’única candidatura a ser votada. Fins i tot Europa Press, dóna avui per guanyadora la candidatura, malgrat ni tan sols va arribar a votar-se.

La nova candidatura, encapçalada per l’arquitecte José María Torres Nadal (Cieza, Múrcia, 1947) està formada per Guillem Augé, Patrícia Gabancho, Albert Garcia Espuche, Salvador Rueda, Martín Azúa, Olga Subirós i Joan Trullén. I es donà a conèixer als socis el dia abans de les eleccions amb una discreta declaració d’intencions, on entre d’altres, declara ‘la voluntat de multiplicar per tres els socis de l’entitat’. Faran bé almenys, de fer-se’n socis ells!

A petició d’alguns dels assistents, i per votació a mà alçada, es decidí ajornar tres mesos la votació. Temps suficient per a elaborar alguna possible nova candidatura i per a què la presentada pugui conèixer una mica millor el funcionament intern del FAD i especialment de les entitats que en formen part.

www.fad.cat

Quan encara recordo perfectament batallant per aconseguir una Game Boy -que per cert, trigaria anys en acoseguir- llegeixo aquests dies que enguany, el gran èxit comercial de Nintendo compleix vint anys. Amb un pes de 300 grams i 4 centímetres de gruix, permetia carregar jocs de forma intercanviable, així com jugar amb d’altres usuaris de la preuada consola portàtil.

D’aquells primers models se’n van vendre més de 100 milions d’unitats, rècord que no tornarien a repetir fins la recent Nintendo DS, que de nou ha superat l’astronòmica xifra. Entre elles han passat desenes de consoles amb petites millores poc substancials, entre les quals la Game Boy Color, l’Advanced, el Pocket, l’Advance SP o la darrera Micro, que es veié àmpliament superada per la competidora PSP de Sony.

Amb la Game Boy, aparegueren més de 500 jocs, molts d’ells provinents de la NES (Nintendo Entertainment System) i amb ells les fantàstiques aventures del Mario i el Luigi, probablement els personatges més populars de Nintendo. Avui, Game Boy ha estat substituïda per la Nintendo DS, un nou èxit comercial que en poquissim temps superà de nou els 100 milions d’unitats venudes. Amb la DS, la companyia nipona torna a situar-se al cap davant del món de l’entreteniment, ampliant aquesta vegada el seu públic objectiu a un variat conglomerat d’edats i procedències.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Nintendo

Nascut a Basilea l’any 1943, Peter Zumthor és un d’aquells grans arquitectes silenciosos. Format inicialment com a fuster, l’any 1963 iniciaria els estudis d’arquitectura a la Kunstgewerbeschule de la seva ciutat natal. L’any 1970, fou nomenat arquitecte del Departament de Preservació de Monuments del cantó de Graubünden i finalment l’any 1979, obriria un petit estudi enmig dels Alps, a la petita ciutat de Haldenstein.

La seva feina, poc prolífera però d’exquisida qualitat, l’ha fet principalment al cantó suïs on establiria l’estudi, malgrat els darrers anys, la projecció d’obres com l’Spa de l’Hotel Therme, a Vals o la capella de Sant Benet a Sumvitg, el portarà a treballar puntualment en alguns projectes a Alemanya o Àustria. Amb un reduït equip de no més de vint persones, Zumthor admet treballar com un escultor. No percep un projecte sense un material, al que juntament amb l’ordenament de l’espai, prioritza per sobre la forma.

Probablement, l’alcalde Hereu mai pugui fer-se la foto amb el senyor Zumthor. I potser algun dia, el petit cantó suís de Graubünden, tingui més interès que el previsible  parc temàtic, al que hauran convertint la ciutat de Barcelona.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Peter_Zumthor

Eclipsats pel rebombori que està afectant aquests dies a les franquícies de Seat i Nissan al nostre país, Joan Gurt i Jordi Cuxart, anunciaven fa uns dies la compra de la patent de la mítica Ossa i l’imminent retorn de la marca al mercat de les motocicletes. El projecte d’aquests empresaris gironins, passa per tenir enllestida l’any 2011, la moto més lleugera del món, per a fer el salt a la competició i competència a la també catalana Gas Gas. En un futur, també tenen prevista una moto de carrer de 75 centímetres cúbics, i per anar fent boca, aquests propers mesos presentaran la rèplica de l’Ossa Mick Andrews. Es queixen dels pocs ajuts i massa traves per part de l’administració. I reclament el suport de la Generalitat.

També Seat presentava, enmig d’acomiadaments i prejuvilacions i amenaces de més acomiadaments i més prejuvilacions, el nou Ibiza i l’Exeo. Ambdos arriben massa tard, en plena crisi, i havent deixat descobert durant massa temps, els seus principals segments de mercat. L’Exeo, construït sobre la plataforma de l’antic A4 (les portes són exactament les mateixes) omple el buit deixat de l’antic Toledo. Una berlina a l’estil A4, Octavia o Passat, que el nou Toledo, curiosament, havia defugit convertint-se en un Altea més gran.

Seat ha tocat fons, no només pel context de crisi internacional, sinó també pels errors estratègics de la seva direcció. I farien bé els qui prometen ajudes, de tenir-ho en compte. Seat i Ossa representen dos models. El de la franquícia del gegant i el de la petita indústria amb ganes de liderar. I malgrat que uns representen més de 10.000 llocs de treball directes i prop de 50.000 d’indirectes, els altres haurien de representar l’esperit d’una indústria que imprimeix el caràcter d’un territori.

Ossa, Derbi, Sanglàs, Bultaco, Montesa o Rieju, foren els protagonistes d’una indústria que a poc a poc fou absorbida també per gegants com Yamaha, Honda o Piaggio. Només Gas Gas i Rieju, quedaren en mans catalanes. Ara Ossa i sembla també que Bultaco, podrien renovar l’esperit d’aquells anys en què competiren entre els grans.

Crec que seria una bona aposta ajudar-los també a ells. Potser d’aquesta manera, Nissan i Volkswagen, entendran que l’aposta per les seves filials catalanes és l’encertada.

www.ossa.es

Marc’s Flag és la proposta finalista del dissenyador manresà Marc Arroyo per al concurs One Flag. I es que fa uns mesos, el col·lectiu Adbusters convocà un concurs amb la finalitat de dissenyar una bandera per al Planeta. Una bandera que reflexionés sobre els reptes que les societats tenim en qüestions com la crisi energètica, la fam, les guerres o el deteriorament dels recursos naturals.

La proposta del jove dissenyador resident a Berlín, fou un cel blau de núvols. Una bandera que com explica, pretén representar la humanitat sense barreres culturals. Segons afirma el propi dissenyador: ‘I’m from a minority nation submitted to a flag that I don’t feel, but they say it has to be mine. With this the concept of a meaningful flag changes completely and becomes a symbol of oppression. Because of this, I don’t like flags in general. For this reason the idea of creating one was personally very challenging. A flag for the idea of global citizenship, free from any establishment or language’. First I thought that a flag can’t achieve this project. It has too much symbolism in itself. It shouldn’t be a flag. But maybe, it should be a flag that doesn’t need to be a flag. It needs to be a kind of spirit that people all over the world know and understand in their own way.

Per si el voleu votar i veure les propostes finalistes.

www.marcarroyo.com

Fa uns dies escrivia sobre Re-Crea, el registre de projectes impulsat per la Cambra de Comerç de Barcelona i el BCD. Ara l’Álvaro em fa saber de l’existència de Safe  Creative, un registre a nivell mundial i gratuït. El registre de Re-Crea té un cost mitjà de 15 euros per registre i una caducitat de tres anys.

Com Re-Crea, la finalitat de Safe Creative és el poder demostrar que una obra ha estat creada abans que un tercer, a efectes de probar l’originalitat de la mateixa. Com l’altre, no té efectes jurídics en els aspectes que afecten a la propietat industrial, sinó que protegeix estrictament la propietat intelectual de l’obra registrada.

Entre d’altres característiques, el registre permet reservar els drets de forma total o parcial -el que coneixem com a Creative Commons-. I ens facilita una etiqueta amb el codi del registre, el tradicional codi de barres o el no tant tradicional codi QR.

www.safecreative.org