La selecció espanyola de futbol, guanyava aquest diumenge la final de l’Eurocopa. Un fet que no hauria de ser tan excepcional, donada la plena oficialitat del combinat esportiu, però que ho era per la sequera de títols a la que tenen acostumats als seus seguidors.

El desacomplexament dels espanyols, es feia palès arreu dels Països Catalans. Quan van guanyar a Itàlia, jo era a Menorca en un tranquil indret amb més anglesos que catalans, però sentint-se forts els pocs espanyols que hi havia, ho celebraren amb un inusual entusiasme. I era passejant per Barcelona, quan la selecció derrotà a Rússia i en pocs minuts, els tranquils carrers de la ciutat recordaren els anys de guerra, quan d’una ciutat abatuda pels bombardejos, encara en sortiren milers de ciutadans a rebre al dictador.

Ahir, era a casa. En un humil barri obrer de la ciutat comtal. Els nens cridaven visques a Espanya, -així, en català- i els grans, entre els quals alguns llatinoamericans, celebraven amb càntics, crits i cava, la victòria de la seva selecció.

Reconec, que em va doldre la seva victòria. I no tant la del combinat de Luís Aragonés, sinó la del patriotisme desacomplexat d’uns veïns, els quals feia dels nostres. Però les coses són així, i caldrà prendre’n nota pels dies que vindran.

El desacomplexament espanyol d’aquests dies, no és pas espontani. Són anys de pacient perseverança en la construcció d’un imaginari col·lectiu nacional uniforme. L’Espanya d’avui, menysprea la diversitat i ho demostra sistemàticament al Congrés, al Tribunal Constitucional, als jutjats, i especialment als mitjans de comunicació, que forts com mai són els encarregats de moure els fils als poderosos.

Als peus del suposadament esquerrà Grup Prisa, s’han rendit polítics, monarques i multitud d’actors de la societat civil. També, els qui es fan dir intel·lectuals. Fins i tot els locutors, s’encomanaven a Déu, en un merescut homenatge a la sempre espanyola església catòlica. Un crit de lluita capaç d’unir banderes amb braus, àligues feixistes i escuts constitucionals, ens ha de fer pensar als qui ja sent pocs, ens dediquem sistemàticament a dividir-nos.

Caldrà prendre nota, perquè mentre veiem amb resignació la seva victòria, un dessolat espai nacional dibuixa l’imaginari dels qui encara no donem la batalla per perduda. Caldrà ser forts i ser capaços de construir al nostre voltant, les alternatives mediàtiques, polítiques i empresarials suficients que ens permetin algun dia, celebrar les nostres pròpies victòries.

Avui era a Barcelona per presentar Istanbul, una impressionant col·lecció de peces de bany formada per 175 elements amb un mateix llenguatge, l’essencialisme orgànic -en paraules de l’autor- obsessió d’altra banda que el persegueix des de fa anys.

Nascut al País de Gal·les, format a la Metropolitan University de Manchester i al Royal College of Art de Londres, s’inicià en la dècada dels vuitanta com a dissenyador a la delegació alemanya de Frog Design. Més tard es trasladaria a París com a Consultor de Knoll International, que l’obriria les portes a Luis Vuitton, Hermès i Dupont. L’any 1986, tornà a Londres on establí un despatx propi. Amb els anys aconseguiria una important cartera de clients entre els quals Airbus, Kartell, Ceccotti, Artemide, Capellini, Moroso, Luceplan, Driade, Peugeot, Apple, VitrA, Olympus, Alias i Herman Miller, entre d’altres.

La col·lecció Istanbul la produeix VitrA, empresa turca de banys –que no  la suïssa de mobles- i la distribuirà a la península ArtQuitect.

www.rosslovegrove.com

Després que el Parlament aprovés per la mínima la nova llei del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts -sembla que finalment se’n dirà així- els representants dels sectors agrupats en la Plataforma de la Cultura, han fet pública una proposta de possibles noms per a integrar el Consell. Són catorze creadors, deu gestors culturals, deu emprenedors i nou pensadors. Per cert: abans de fer el ridícul, diem-los persones, que ja s’entén.

Aviam com acaba, hi ha molts sectors representats i d’interessos no sempre coincidents i les funcions del comitè estan força desdibuixades. Veurem a qui designen i si de debò canvien les polítiques culturals. Els escollits són: Frederic Amat, Joan Fontcuberta, Juli Capella, Isabel Coixet, Àngels Margarit, Hermann Bonnin, Vicky Peña, Perejaume, Pere Portabella, Carles Santos, Susana Solano, Arnau Vilardebó, Vicenç Altaió, Eulàlia Bosch, Marta Gili, Pilar Parcerisas, Carme Balcells, Lluís Bassat, Sergio Caballero, Bruno Figueras, Jaume Mateu (Tortell Poltrona), Xavier Antich, Manuel Delgado, Josep Ramoneda, Ignasi Riera, Montse Romaní, Xavier Rubert de Ventós i Jorge Wagensberg.

Tresserras: No ens fallis!

Aquest diumenge morí Yves Saint-Laurent, un dels últims supervivents de la generació de Christian Dior o Cocó Chanel, constructors de París com a capital mundial de la moda. Amb ells comparteix també el llençol de molts venedors de carrer. I és que agradi o no, l’exclusivitat sempre s’acaba sociabilitzant.

Nascut a Algèria l’any 1936, fou col·laborador de Christian Dior i més tard soci de Pierre Bergé, amb qui crearien YSL, la marca que sota les seves sigles l’impulsaria al reconeixament mundial. Introductor de les bermudes, els bucaneros, l’smoking femení i impulsor del prét-a-porter, és considerat un dels grans dissenyadors de l’alta costura. Algunes de les seves obres formen part de la col·lecció permanent del Metropolitan de Nova York.

Dissenyador de decorats i vestuari per a pel·lícules com Cyrano de Bergerac i d’actrius com Catherine Deneuve, entre les seves col·leccions destaquen els homenatges a Mondrian, Braque i Picasso. 

Actualment, la seva firma forma part del tot poderós imperi Gucci, propietària entre d’altres d’Ermenegildo Zegna, Balenciaga o Armani. Gucci comprà YSL l’any 1999 per 1000 milions de dòlars. Les còpies del carrer surten per uns 10 euros.

www.ysl.com

… ‘Y finalmente, tenéis en las manos otro de los elementos que refuerzan la dimensión pública de los Laus: la recopilación imprescindible donde debiera salir todo diseñador y director de arte que quiera difusión y reconocimiento para su trabajo’… * 

No me’n vaig adonar fins ahir, repassant el llistat de guanyadors de l’edició d’enguany dels premis Laus. Dels 1425 treballs inscrits en les set categories, s’atorgaren un total de 47 trofeus i 7 Grands Laus. 

El volum de les obres presentades, requeria un extens i organitzat jurat que s’estructurà per categories. Disseny Gràfic: Pablo Juncadella, Javier Abio, Carlota Marquina, Tony Brook, Eduardo del Fraile, Claret Serrahima, Sonia Sánchez i Daniel  Nebot. Interactius: Victor Gómez, Cristóbal Castilla, Steph Thirion i Núria Reolid. Comunicació Gràfica: Jaime Chávarri, David Espluga, Ainhoa Nagore, Rafa Antón i Eduard Xandri. Publicitat Audiovisual: Andrés Martínez, Pep Bosch, Ángel Sala, Marcelo Vergara i Mar Frutos. Comunicació Audiovisual: Abel López, Claudio Fresneda, David Gómez, Lorena Medina i Eva Clay. Comunicació Insitucional: Xavier Hidalgo, Marcel Juan, Carme Cañadell, Rai Llopart, Josep M. Trias, José Guirao i Antoni Laporte. Estudiants: Irene Sierra, Dani Navarro, Dan Peisajovich, Isabel Solanas, Pere Soler, Modesto Granados i Irene Ferrer-Mayol.

Doncs bé, entre els treballs guanyadors, n’hi ha 13 de professionals que formaven part del jurat d’aquella mateixa categoria, i uns quants més, de professionals o empreses que formaven part d’alguna de les altres categories. De 1425, no està pas malament.

Són els següents:

Gràfica de Sushitto i packaging de Demasié, de Mucho. Al jurat: Pablo Juncadella, director creatiu de Mucho.

Papereria Aurelia Interiorista, de DFraile. Al jurat: Eduardo del Fraile, dissenyador gràfic de l’estudi Dfraile.

Event Denúncia del Festival de Cine de San Sebastián, de Vitrubio Leo Burnett. Trofeu i Grand Laus! Al jurat: Rafa Antón, director creatiu executiu de Vitrubio Leo Burnett. 

Valla Smart Fortwo, Drets Humans d’AI i Smart Fortwo Eco, de Contrapunto. Al jurat: Jaime Chávarri, director creatiu de Contrapunto. 

Campanya Operación chascarrillo, de Tiempo BBDO. Al jurat: Andrés Martínez, director creatiu executiu de Tiempo BBDO. 

Careta del Programa Loops, de No-Domain per a TV3. Al jurat: Lorena Medina, project Manager de No-Domain i Eva Clay, dissenyadora gràfica de TV3.

Careta del programa Buzz, de Vectorsoul per a Teuve. Al jurat: David Gómez, director de màrqueting de Teuve. 

Gràfica de Colera, de Porcuatro. Al jurat: Marcel Juan, dissenyador gràfic de Porcuatro. 

Comunicació audiovisual d’Algun Dubte? i El Xavi i la Judit, d’Smäll. Al jurat: Xavier Hidalgo, director creatiu i soci fundador d’Smäll.

Senyors de l’ADG, en fem un manifest? 

*introducció llibret Laus 08

Trenta-vuitena edició dels Premis Laus de Disseny Gràfic i Comunicació Visual, aquesta edició sota l’eslògan ‘El dia de l’orgull gràfic’ i amb una impactant campanya realitzada per Toormix. 

Un nombrós jurat multidisciplinar, format per professionals del disseny i la comunicació, ha estat l’encarregat d’atorgar set Grand Laus i diversos trofeus a les diferents categories en les que s’estructuren els Premis: Disseny Gràfic, Interactius, Comunicació Gràfica, Audiovisuals, Publicitat Audiovisual, Gràfica i Comunicació Institucional i Estudiants. 

En la categoria Disseny Gràfic, el Grand Laus ha estat concedit al cartell Matinés, de Miquel Polidano per a Only Espectacles. Els trofeus han estat atorgats al logotip Unika, de David López Cámara per a Unika, a l’Oficina, de Run per a l’Ajuntament de Terrassa, a la gràfica Sushiiitto, de Mucho per Itto Europa, a la revista Diónysos 11, de Bildi Grafiks per al Vinseum, a la col·lecció de portades Travesías, d’Astrid Stavro per a Arcadia, al llibre ‘La Librería de los escritores’, d’Astrid Stavro i Ana Domínguez per a Edicions La Central, al catàleg Índex, d’Eumogràfic per a la Universitat de Vic, a la Memòria ‘R, esta es nuestra historia’, de Cinfo per a R Cable, a la Memòria d’activitats del FAD 2006, d’Albert Folch Studio per al FAD, a la papereria d’Aurelia Interiorista, de DFraile per a Aurelia González, a l’element de promoció ‘El Museu es Muda’, d’Anna Gasulla per al Museu Tèxtil i de la Indumentària, l’autopromoció ‘Powers of Seven’, d’Esiete, al conjunt d’elements coordinats ‘Premios Nacionales de Diseño 1987-2006′, de Bildi Grafiks per al BCD, al conjunt d’elements coordinats ‘Concurs de Piano Maria Canals’, d’Astrid Stavro per al Palau de la Música, al packaging de Lazarus Wine, de Carlos Corral Madrigal per a Lazaruswine Elaboración Sensorial, S.L, i al packaging de Mucho per a Demasié.

En la categoria Interactius, el Grand Laus ha estat concedit a ‘El poder de tu voz’, de Contrapunto per a Amnistia Internacional. Els trofeus han estat concedits a la promoció ‘Why the…?’ de Ruiz + Company per a Camper, al portal Blues, de Lamosca per a la Mediateca de La Caixa i a la campanya on-line El Reloj, de DoubleYou–Sra. Rushmore per a Diageo.

En la categoria Comunicació Gràfica, el Grand Laus ha estat concedit a ‘La denúncia del Festival de cinema de Sant Sebastià’, de Vitrubio Leo Burnett per a TCM. Els trofeus han anat a parar la direcció creativa de la tanca Smart Fortwo, de Contrapunto per a Daimlerchrysler Mercedes-Benz, a la direcció d’art ‘Responsabilidad en Basket’ i ‘Responsabilidad en Tenis’, de Villarrosàs per a American Nike, al copy ‘Rider; Grafitera’, de Villarrosàs per a American Nike, al copy ‘Dios no vive en Barcelona’, de SCPF per a Terminal B, a la comunicació gràfica no comercial ‘Derechos Humanos’, de Contrapunto per a Amnistia Inetrnacional, a la campanya Smart Fortwo Eco, de Contrapunto per a Daimlerchrysler Mercedes-Benz i al mailing del ‘Museu es Muda’ d’Anna Gasulla per al Museu Tèxtil i de la Indumentària. 

El Grand Laus dels Audiovisuals ha estat per a l’Exposició ‘Barcelona Sensacions: Barcelonins Avui’, de Paul Freeth per a l’ICUB, i els trofeus, per a la careta del programa Loops, de No-Domain per a Televisió de Catalunya i per a Buzz, de Vectorsoul per a Teuve.

Pel què fa a la categoria de Publicitat Audivisual, el Grand Laus ha estat concedit a ‘La Montaña Rusa’, de Vitrubio Leo Burnett per a France Telecom-Orange. Els trofeus han estat concedits a la Direcció Creativa de Globo, de DDB España per a VAESA Volkswagen, a la direcció d’art de Cabeza Caja, de Vitrubio Leo Burnett per a France Telecom-Orange i a l’animació J&B Quality, de No-Domain per a J&B. 

En l’apartat de Gràfica i Comunicació Institucional, el Grand Laus ha estat concedit a l’interactiu 5 segons de Minnim per al Banc de Sang i Teixits, i els trofeus, a la Identitat Corporativa del Mercat de les Flors, de Lamosca i Dani Navarro per al Mercat de les Flors, a l’edició de Diónysos 11, de Bildi Grafiks per a Vinseum, Museu de les cultures del Vi de Catalunya, a la gràfica de l’Ajuntament de Colera, de Porcuatro, a la gràfica del BCD, de Ruiz + Company, a la comunicació gràfica ‘Algun dubte?’, d’Smäll per a la Generalitat de Catalunya, a la comunicació audiovisual ‘Isla Deserta’ de Dayax per a l’Ajuntament de l’Hospitalet i a la comunicació audiovisual ‘El Xavi i la Judit’, d’Smäll per a l’Agència de Residus de la Generalitat de Catalunya. 

Finalment, i pel què fa a l’apartat d’Estudiants, el Grand Laus ha estat concedit al Projecte Final d’Estudis ‘Silenci a Barcelona’, de l’Elisabet Iglesias Hermoso, de l’Escola Elisava. En Lee Jang Sub, també d’Elisava, ha rebut un trofeu per al treball lliure No soy Chino, ni Japonés.  

www.laus.cat

Si tot just fa uns mesos, escrivia sobre la política de l’Ajuntament de Barcelona de reduir progressivament els diferents models de rajola de les voreres de la ciutat, ara sembla que un nou model podria fer-se lloc entre les que sobrevisqueren: la dels quatre quadrants i la mítica flor de Puig i Cadafalch.

El nou model, manté les mides estandarditzades de les demés: vint per vint i quatre de gruix, i incorpora quatre B, imagino que per Barcelona. 

Podreu trobar aquest nou model al carrer Ganduxer, en el tram que va de Maó a Emancipació. Una prova pilot sufragada pel mateix fabricant, i que esperarà al veredicte municipal per saber si es cola entre les homologades.

Trepitjant Modernisme

La veritat és que no sabia molt bé com començar aquesta nova fase d’Objectar. Però sent el dia de la poesia i tractant-se d’objectes, he pensat que el millor era fer-ho amb un poema de Joan Brossa, de 1978.

Nascut l’any 1919 a Barcelona, d’arrels republicanes i fortes conviccions socials, ben aviat experimentà amb la pintura, els sonets, el teatre, l’òpera, els cal·ligrames, el cinema i el ballet.

Un home inquiet, fundador de la revista Dau al Set, juntament amb Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats i Arnau Puig. Entre la seva obra, destaquen poemes visuals, cartells, instal·lacions, curtmetratges i obres de teatre.

Deia Brossa que ‘les coses importants s’aprenen, no s’ensenyen’. I fou mirant els seus objectes, que alguns, aprenguérem poesia.

www.espaibrossa.com

Fill de camperols, fundador del Partit Comunista Xinès i proclamador de la República Popular de la Xina, Mao Zedong és encara avui, una figura de culte al seu país. La seva imatge es difon arreu, i malgrat l’herència del Gran Salt Endavant, la fam i la misèria, l’amic de treballadors i camperols, sembla que és recordat amb certa tendresa. Enllorança potser, del fracàs d’un sistema econòmic que avui només conserva l’implacable control estatal sobre la banca, el sòl i els mitjans de comunicació.

El capitalisme, com arreu, s’hi ha fet fort i es mostra orgullós amb totes les seves cares, des dels exultants gratacels als misèrrims hutongs. Molts Audis, algún Ferrari i gent fent cua davant de camions per donar sang a canvi d’uns quants yuans. El capitalisme es consolida i el comunisme del Mao s’ho mira assegut tot esperant ésser venut en forma de figura de porcellana.

Constatat doncs, el creixement vertiginós d’un Estat que controla amb mà de ferro el creixement econòmic basat en la producció en massa, la competència més brutal i l’ús indiscriminat dels recursos energètics. Els més ferms candidats a ser els propers amos del món. I mentre, el poble s’ho mira amb un lleu somriure, i és que per a la majoria, el creixement econòmic és tan sols garantia de supervivència. Deu ser el llegat del capitalisme. Com ha estat sempre, a tot arreu.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Mao_Zedong

En un món cada vegada més petit, homogeneïtzat i regit per dinàmiques econòmiques que ho condicionen tot, quan el poder de les marques es fa omnipresent i fins i tot les persones ens convertim en marques comercials, esdevé absolutament indispensable que els territoris on vivim es consolidin i es posicionin en el panorama econòmic global, sota el paraigües d’una bona marca.

Diu Philip Kotler a El Màrqueting de les Nacions, que tota nació ha de confeccionar una estratègia a mida per aconseguir les seves metes i els seus objectius. I em pregunto: A Catalunya tenim alguna estratègia? Els catalans tenim metes i objectius comuns?

El Regne Unit, Suïssa i el Canadà, encapçalen el rànquing dels països més ben percebuts del món segons un estudi realitzat per la Simon Anholt i la GMI. L’estudi es basa en les percepcions que es tenen dels respectius territoris per part de les seves audiències, i s’han tingut en compte diferents condicionants com les exportacions, la gent, la cultura i les tradicions o els sistemes de govern. Espanya ocupa l’onzè lloc, amb una marca basada principalment en l’oferta del sol i la platja.

Els diversos factors analitzats són els que sumats, ajuden a consolidar un territori com a marca. I l’especificitat i la diferenciació respecte a l’oferta d’altres és fonamental per a la seva supervivència. Així que, per molt que bramin des d’Espanya, Catalunya com a marca només sobreviurà si es manté diferenciada. Procurem doncs, que no ens acabin d’absorbir.

El Regne Unit de l’Aston Martin, el James Bond, el Manchester United o la Reebok, la Suïssa de la Swatch, el Rolex, els Alps i la Nestlé, el Canadà dels grans parcs nacionals, els óssos, les prestacions socials i l’administració descentralitzada i l’Espanya de la sangria, els toros i el flamenc, són segons el rànquing, marques consolidades que ofereixen productes concrets, diferenciats i atractius als ulls del món. Però i nosaltres els catalans, tenim quelcom per oferir?

Quan l’any 1971 Pau Casals pronuncià l’entranyable discurs a la seu de les Nacions Unides, posicionava Catalunya en un context immillorable. Pau Casals posicionava Catalunya com la nació més gran del món, la primera en tenir un parlament propi i com la que acollí els inicis d’unes Nacions Unides. Llavors, varem tenir la possibilitat de forjar una marca basada en els aspectes que històricament han configurat el nostre patrimoni. El caràcter mediterrani, l’esperit inclusiu, el comerç, la indústria o la cultura. Però eren temps difícils i entre tots, ho deixarem per a més endavant.

Administracions i empreses, apostaren llavors per consolidar les marques Espanya i Barcelona. L’Espanya del sol i la platja, de la sangria, els toros i el flamenc, però també de la Repsol i el Banc Santander, del Reina Sofía i el Prado, de l’Armada Invencible, el Gran Premi d’Espanya, del Rafa Nadal, el Pau Gasol i el Fernando Alonso. I la Barcelona creativa, emprenedora, capital del disseny, oberta i cosmopolita, de l’Antonio Miró, del Custo Dalmau, del Bread and Butter, la fira 3GSM, del Sònar i de l’última pel·lícula del Woody Allen. Fins i tot la Generalitat de Catalunya, renunciava aquest hivern a presentar la marca catalana a Nova York, apostant per Barcelona amb l’exposició ’Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí’.

Trenta anys més tard, les marques Espanya i Barcelona s’han cruspit la marca Catalunya. Espanya absorbint-la i Barcelona apropiant-se dels aspectes que li interessaven d’ambdues cultures. Trenta anys més tard, encara hem de confeccionar l’estratègia de la que parla Philip Kotler. Però si ho volguéssim, encara hi seriem a temps. A Abu Dhabi, estan projectant hotels, museus i teatres de luxe, amb l’objectiu clar de posicionar-se com a capital mundial de l’oci i la cultura del luxe. A Txetxènia, estan estudiant anomenar-se República de Noxciyn, per tal de mitigar la negativa percepció internacional. I a Kosovo, de cara a la imminent independència respecte a Sèrbia, han organitzat un concurs per a definir una bandera, un himne i una moneda que reflecteixin el seu caràcter multiètnic.

Potser ja va sent hora que els catalans decidim si compartim uns objectius comuns o decididament renunciem a ser. Si decidim compartir-los, haurem de començar a definir on volem ser d’aquí uns anys, com volem ser vistos i treballar per a posicionar-nos i confeccionar una estratègia a mida, per tal d’aconseguir les metes i els objectius que ens haguem proposat.

www.racocatala.cat