Carrière Distalizer MB, un aparell de correcció ortodòncica ideat per a reduir el temps de correcció dental, ha estat el guanyador del Delta d’Or d’enguany. Un forma biomètica que mimetitza les funcions articulars de les articulacions, possibilitant el reposicionament de més d’una dent a la vegada. Un bon disseny, ideat per l’odontòleg Luis Carrière. Entre els finalistes, l’Ecofrego, un cubell amb dos separadors d’aigua, dissenyat per Josep Añols i Carlos Rivadulla per a Sistemas Ecológicos de Fregado y Limpieza, un sistema de col·locació de rajoles en sec, Pret-à-Porter, ideat pel departament tècnic de Roca Ceràmica, la nova bombona de butà de Repsol, dissenyada per Carlos Aguilar i l’Urbikes; una alternativa al bicing, que minimitza els problemes mecànics mitjançant un eix cardan i les punxades a les rodes, amb unes de massisses i que ha dissenyat Eduard Sentís per a Modular BPS i Tres; un escossell, dissenyat per Salvador Fábregas Perucho per a Urbes21.  Podeu entrar aquí per a veure tots els seleccionats i conèixer el jurat.

www.adifad.org

El bon disseny del present ha d’atenir a les demandes del futur i també ha de reconèixer i assimilar les conquestes i els avenços del passat. Es per això que el FAD organitza, des del 2004, el cicle Mestres. La Cadena del FAD, un cicle d’homenatges que reconeix la trajectòria d’alguns dels socis més il·lustres del FAD. Aquest any celebrem la sisena edició de La Cadena amb la mateixa voluntat de sempre: distingir l’excel·lència dels mestres i, a la vegada, donar l’oportunitat a les noves generacions que coneguin la seva experiència.

J. M. Massana i J. M. Tremoleda, dissenyadors industrials i ànima de Mobles 114, l’empresa que van fundar juntament amb Mariano Ferrer l’any 1973 i que els va servir per materialitzar els seus dissenys. Objectes intemporals, concebuts com l’harmonització dels valors humanístics amb els valors industrials. Recepta que amb els anys els ha permès a molts d’ells convertir-se en icones del disseny del nostre país.

Van iniciar el camí una tardor de 1973, al número 114 del carrer d’Enric Granados, segurament més preocupats per gaudir del trajecte que per atrapar horitzons, avançant amb passos ferms i deixant nítides petjades que han perdurat en el temps. La prestatgeria «Tria», el llum «Gira» (dissenyat juntament amb Mariano Ferrer), el banc «Marina» o les taules «Pey» són alguns objectes dissenyats per J. M. Massana i J. M. Tremoleda. Juntament amb objectes d’altres dissenyadors, com ara el penja-robes «Ona», la butaca «Torres Clavé», les cadires «Gimlet», la setrillera «Marquina» o el tamboret «Flod», formen part avui dia del catàleg de l’empresa i del patrimoni del país.

Objectes útils, discrets i amables, amb els quals convivim gairebé sense adornar-nos-en. Un testimoni excepcional de perseverança i coherència, amb el qual el FAD inaugura la sisena edició del cicle Mestres. La Cadena del FAD, i que té com a objectiu repassar i reconèixer públicament la tasca professional d’alguns dels socis més emblemàtics i donar-la a conèixer a les noves generacions.

www.fad.cat

Vueling, en motiu de batejar als nous avions provinents de la fusió amb Clickair, convocà fa unes setmanes un concurs per a la tria de noms. 65.000 idees, a quina pitjor. Almenys les finalistes: Al mal tiempo, buen Vueling, Vueling que te quiero Vueling, Vueling, all the people Vueling, All you need is Vueling o How are you? I’m Vueling! foren algunes de les cinquanta propostes finalistes de les mes de 65.000 propostes enviades. Al final, la companyia s’ha decidit per Ready, steady, Vueling, que amb 16.767 vots, s’ha avançat al I want to Vueling, How are you? I’m Vueling i My name is Ling. Vue Ling. Impressionant!

Potser serà qüestió de fer cas a aquella sublim campanya que deia: No facis el tonting!

www.vueling.cat

Fa unes setmanes, l’Observatori del Disseny presentava l’informe ‘Realitats i Oportunitats. El disseny i l’empresa a Catalunya’ (podeu descarregar-vos aquí el .pdf) L’estudi ha estat coordinat per l’Ariel Guersenzvaig, blocaire i responsable de disseny d’interacció i gràfic de l’Escola Elisava. L’estudi, contrastat amb més de 400 empreses i professionals de diversos àmbits del disseny, fa una aproximació a la realitat del disseny en la indústria del nostre país. I revela algunes dades reveladores de l’estat del disseny en el món empresarial.

Així, vuit de cada deu empreses han emprat serveis de disseny en els darrers anys. Un 73% en serveis de disseny gràfic, un 53% en serveis de disseny insustrial, un 39% en serveis de disseny d’espais i un 35% en disseny de processos, i cada vegada més s’incorpora no només com un element d’implementació sinó com un plantejament estratègic de la mateixa. Els sectors industrials i de la construcció, són els que més incorporen els serveis de disseny, mentre que l’hosteleria i el comerç, ho fan en menor mesura. A més a més, l’estudi indica que com més grans són les empreses, major és la implantació del disseny.

La presència del disseny s’explica per tendències socials i de mercat en un 43%, augmentar la presència en nous nínxols de mercat en un 38%, com a factor competitiu en un 28% i per demanda dels usuaris i per a reduir costos, en un 8 i 4,5%, respectivament.

Els serveis de disseny gràfic són els únics que majoritàriament s’externalitzen, mentre que els de disseny de producte, de processos i d’espais, majoritàriament es desenolupen de forma interna en la mateixa empresa.

Finalment, destaca que sis de cada deu empreses contracten serveis de disseny relacionats amb canvis estètics, ens trobem -explica l’estudi- en el segon estadi del disseny: ‘l’styling’, a camí entre el primer, el ‘no disseny’ i el tercer, el ‘disseny com a procés’, però lluny del quart, ‘el disseny com a innovació’.

www.fadweb.org/observatori

Aquesta setmana el Futbol Club Barcelona rebia el trofeu de la Champions, que constituïa el triplet històric aconseguit enguany. De nou, el seu capità Carles Puyol, aixecava amb els braços la copa, tot oferint-la a l’afició.

Quan dissenyem, atorguem una sèrie de valors simbòlics als objectes, que els perfilen formalment. Identifiquem als objectes pel seu ús, però sovint també per la seva forma. I encara que desconeixem el significat, investigant, sovint l’acabem esbrinant.

I el trofeu que aixecà dimecres passat el capità del Barça, simbolitza ni més ni menys, el cap decapitat del rival. La copa dibuixa la forma del cap, el coll i l’espatlla, i s’aixeca triomfant, com a ofrena de la gesta als seguidors. També la famosa enciamera de la Copa Davis, evoca al recipient on es col·locava el cap derrotat de l’enemic.

Per sort, els temps canvien, i quan roden caps ja no ho fan en sentit figurat, i quan s’aixequen trofeus, aquests ja no són el cap decapitat dels rivals.

Visca el Barça!

Philippe Starck, Ross Lovegrove, Jaime Hayón i Karim Rashid?

Entre d’altres coses, que tots s’han hagut de disfressar alguna vegada per arribar on són. Que tots dediquen més temps a les relacions públiques que al disseny i que de tant en tant llencen frases lapidàries com la següent.

Preguntat* per si la seva posició com a professional de reputació li permet triar als clients, Ross Lovegrove contesta:

‘En una ocasió, Lamy em va contactar. Jo estava francament excitat, ja que si revisem la seva història, col·laboraren amb Mario Bellini i altres reconeguts professionals que els dissenyaren peces molt interessants. Així que em va semblar fantàstic. Em van trucar, vingueren a veure’m i als vaig dir: ‘Bé, què és el que volen? I respongueren: Un bolígraf per a una dona. I vaig replicar:  I que és un bolígraf per a una dona? A de ser rosa? En que consisteix exactament? I vaig afegir: crec que s’equivoquen, vostès no poden dirigir-se a algú amb la meva experiència i demanar-li quelcom concret. El que hauria d’interessar-los és saber el que jo crec que hauria de fer per vostès’. Vaig refusar aquella feina i vaig quedar molt content perquè no creia en ells’.

Senyors de Lamy, si busquéssin un dissenyador sense tants fums, ja saben on trobar-me.

*experimenta n. 63 pàg. 110

Avui finalitzava la tria del nou logotip d’Spanair des de que fa unes setmanes, els seus nous administradors decidien mantenir-ne el nom, però netejar-ne la imatge. I brindaven la possibilitat de triar entre dues opcions finalistes, món i deixant, als internautes.

Una opció perfectament legítima, en tant que s’ha contractat un disseny a un estudi professional, que ha derivat en dues opcions possibles i que s’intenta aconseguir la complicitat del personal i els usuaris, donant-los l’opció de triar per una o altra.

Es presentava també aquests dies, l’estudi ‘Realitats i Oportunitats. El disseny i l’empresa a Catalunya’. (PDF) Desenvolupat per l’Observatori del Disseny del FAD, dins del programa Disseny en Dades.

I és llàstima que els senyors d’Spanair no hagin tingut temps de llegir-lo. En el pròleg, Finn Lauritzen sentencia: ‘Les empreses que utilitzen el disseny com a eina estratègica en llurs processos d’innovació i com a eina de desenvolupament empresarial, són més innovadores i guanyen més diners que les empreses que no utilitzen el disseny o que només l’utilitzen per donar styling al producte’.

Doncs això, amb l’escassa informació amb la que comptàvem, exactament que havíem de triar? No hagués estat millor explicar-nos les virtuts d’ambdues propostes i mostrar-nos possibles futures aplicacions?

www.spanair.cat

Assemblea mogudeta la d’ahir al FAD. Un cop fet el balanç de les activitats realitzades al llarg de l’any i presentada la nova web, s’havia de votar la nova candidatura per als propers anys. I ai las! cap candidatura s’havia presentat en el termini previst pels estatuts. Però se n’havia organitzat una a corre-cuita, que esdevenia l’única candidatura a ser votada. Fins i tot Europa Press, dóna avui per guanyadora la candidatura, malgrat ni tan sols va arribar a votar-se.

La nova candidatura, encapçalada per l’arquitecte José María Torres Nadal (Cieza, Múrcia, 1947) està formada per Guillem Augé, Patrícia Gabancho, Albert Garcia Espuche, Salvador Rueda, Martín Azúa, Olga Subirós i Joan Trullén. I es donà a conèixer als socis el dia abans de les eleccions amb una discreta declaració d’intencions, on entre d’altres, declara ‘la voluntat de multiplicar per tres els socis de l’entitat’. Faran bé almenys, de fer-se’n socis ells!

A petició d’alguns dels assistents, i per votació a mà alçada, es decidí ajornar tres mesos la votació. Temps suficient per a elaborar alguna possible nova candidatura i per a què la presentada pugui conèixer una mica millor el funcionament intern del FAD i especialment de les entitats que en formen part.

www.fad.cat

Quan encara recordo perfectament batallant per aconseguir una Game Boy -que per cert, trigaria anys en acoseguir- llegeixo aquests dies que enguany, el gran èxit comercial de Nintendo compleix vint anys. Amb un pes de 300 grams i 4 centímetres de gruix, permetia carregar jocs de forma intercanviable, així com jugar amb d’altres usuaris de la preuada consola portàtil.

D’aquells primers models se’n van vendre més de 100 milions d’unitats, rècord que no tornarien a repetir fins la recent Nintendo DS, que de nou ha superat l’astronòmica xifra. Entre elles han passat desenes de consoles amb petites millores poc substancials, entre les quals la Game Boy Color, l’Advanced, el Pocket, l’Advance SP o la darrera Micro, que es veié àmpliament superada per la competidora PSP de Sony.

Amb la Game Boy, aparegueren més de 500 jocs, molts d’ells provinents de la NES (Nintendo Entertainment System) i amb ells les fantàstiques aventures del Mario i el Luigi, probablement els personatges més populars de Nintendo. Avui, Game Boy ha estat substituïda per la Nintendo DS, un nou èxit comercial que en poquissim temps superà de nou els 100 milions d’unitats venudes. Amb la DS, la companyia nipona torna a situar-se al cap davant del món de l’entreteniment, ampliant aquesta vegada el seu públic objectiu a un variat conglomerat d’edats i procedències.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Nintendo

Nascut a Basilea l’any 1943, Peter Zumthor és un d’aquells grans arquitectes silenciosos. Format inicialment com a fuster, l’any 1963 iniciaria els estudis d’arquitectura a la Kunstgewerbeschule de la seva ciutat natal. L’any 1970, fou nomenat arquitecte del Departament de Preservació de Monuments del cantó de Graubünden i finalment l’any 1979, obriria un petit estudi enmig dels Alps, a la petita ciutat de Haldenstein.

La seva feina, poc prolífera però d’exquisida qualitat, l’ha fet principalment al cantó suïs on establiria l’estudi, malgrat els darrers anys, la projecció d’obres com l’Spa de l’Hotel Therme, a Vals o la capella de Sant Benet a Sumvitg, el portarà a treballar puntualment en alguns projectes a Alemanya o Àustria. Amb un reduït equip de no més de vint persones, Zumthor admet treballar com un escultor. No percep un projecte sense un material, al que juntament amb l’ordenament de l’espai, prioritza per sobre la forma.

Probablement, l’alcalde Hereu mai pugui fer-se la foto amb el senyor Zumthor. I potser algun dia, el petit cantó suís de Graubünden, tingui més interès que el previsible  parc temàtic, al que hauran convertint la ciutat de Barcelona.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Peter_Zumthor