objectar

segona fase

Arxivar per Juny, 2008

Neoespanyolisme

La selecció espanyola de futbol, guanyava aquest diumenge la final de l’Eurocopa. Un fet que no hauria de ser tan excepcional, donada la plena oficialitat del combinat esportiu, però que ho era per la sequera de títols a la que tenen acostumats als seus seguidors.

El desacomplexament dels espanyols, es feia palès arreu dels Països Catalans. Quan van guanyar a Itàlia, jo era a Menorca en un tranquil indret amb més anglesos que catalans, però sentint-se forts els pocs espanyols que hi havia, ho celebraren amb un inusual entusiasme. I era passejant per Barcelona, quan la selecció derrotà a Rússia i en pocs minuts, els tranquils carrers de la ciutat recordaren els anys de guerra, quan d’una ciutat abatuda pels bombardejos, encara en sortiren milers de ciutadans a rebre al dictador.

Ahir, era a casa. En un humil barri obrer de la ciutat comtal. Els nens cridaven visques a Espanya, -així, en català- i els grans, entre els quals alguns llatinoamericans, celebraven amb càntics, crits i cava, la victòria de la seva selecció.

Reconec, que em va doldre la seva victòria. I no tant la del combinat de Luís Aragonés, sinó la del patriotisme desacomplexat d’uns veïns, els quals feia dels nostres. Però les coses són així, i caldrà prendre’n nota pels dies que vindran.

El desacomplexament espanyol d’aquests dies, no és pas espontani. Són anys de pacient perseverança en la construcció d’un imaginari col·lectiu nacional uniforme. L’Espanya d’avui, menysprea la diversitat i ho demostra sistemàticament al Congrés, al Tribunal Constitucional, als jutjats, i especialment als mitjans de comunicació, que forts com mai són els encarregats de moure els fils als poderosos.

Als peus del suposadament esquerrà Grup Prisa, s’han rendit polítics, monarques i multitud d’actors de la societat civil. També, els qui es fan dir intel·lectuals. Fins i tot els locutors, s’encomanaven a Déu, en un merescut homenatge a la sempre espanyola església catòlica. Un crit de lluita capaç d’unir banderes amb braus, àligues feixistes i escuts constitucionals, ens ha de fer pensar als qui ja sent pocs, ens dediquem sistemàticament a dividir-nos.

Caldrà prendre nota, perquè mentre veiem amb resignació la seva victòria, un dessolat espai nacional dibuixa l’imaginari dels qui encara no donem la batalla per perduda. Caldrà ser forts i ser capaços de construir al nostre voltant, les alternatives mediàtiques, polítiques i empresarials suficients que ens permetin algun dia, celebrar les nostres pròpies victòries.

Anuncis

Ross Lovegrove

Avui era a Barcelona per presentar Istanbul, una impressionant col·lecció de peces de bany formada per 175 elements amb un mateix llenguatge, l’essencialisme orgànic -en paraules de l’autor- obsessió d’altra banda que el persegueix des de fa anys.

Nascut al País de Gal·les, format a la Metropolitan University de Manchester i al Royal College of Art de Londres, s’inicià en la dècada dels vuitanta com a dissenyador a la delegació alemanya de Frog Design. Més tard es trasladaria a París com a Consultor de Knoll International, que l’obriria les portes a Luis Vuitton, Hermès i Dupont. L’any 1986, tornà a Londres on establí un despatx propi. Amb els anys aconseguiria una important cartera de clients entre els quals Airbus, Kartell, Ceccotti, Artemide, Capellini, Moroso, Luceplan, Driade, Peugeot, Apple, VitrA, Olympus, Alias i Herman Miller, entre d’altres.

La col·lecció Istanbul la produeix VitrA, empresa turca de banys –que no  la suïssa de mobles- i la distribuirà a la península ArtQuitect.

www.rosslovegrove.com

Nou Consell

Després que el Parlament aprovés per la mínima la nova llei del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts -sembla que finalment se’n dirà així- els representants dels sectors agrupats en la Plataforma de la Cultura, han fet pública una proposta de possibles noms per a integrar el Consell. Són catorze creadors, deu gestors culturals, deu emprenedors i nou pensadors. Per cert: abans de fer el ridícul, diem-los persones, que ja s’entén.

Aviam com acaba, hi ha molts sectors representats i d’interessos no sempre coincidents i les funcions del comitè estan força desdibuixades. Veurem a qui designen i si de debò canvien les polítiques culturals. Els escollits són: Frederic Amat, Joan Fontcuberta, Juli Capella, Isabel Coixet, Àngels Margarit, Hermann Bonnin, Vicky Peña, Perejaume, Pere Portabella, Carles Santos, Susana Solano, Arnau Vilardebó, Vicenç Altaió, Eulàlia Bosch, Marta Gili, Pilar Parcerisas, Carme Balcells, Lluís Bassat, Sergio Caballero, Bruno Figueras, Jaume Mateu (Tortell Poltrona), Xavier Antich, Manuel Delgado, Josep Ramoneda, Ignasi Riera, Montse Romaní, Xavier Rubert de Ventós i Jorge Wagensberg.

Tresserras: No ens fallis!

Yves Saint-Laurent

Aquest diumenge morí Yves Saint-Laurent, un dels últims supervivents de la generació de Christian Dior o Cocó Chanel, constructors de París com a capital mundial de la moda. Amb ells comparteix també el llençol de molts venedors de carrer. I és que agradi o no, l’exclusivitat sempre s’acaba sociabilitzant.

Nascut a Algèria l’any 1936, fou col·laborador de Christian Dior i més tard soci de Pierre Bergé, amb qui crearien YSL, la marca que sota les seves sigles l’impulsaria al reconeixament mundial. Introductor de les bermudes, els bucaneros, l’smoking femení i impulsor del prét-a-porter, és considerat un dels grans dissenyadors de l’alta costura. Algunes de les seves obres formen part de la col·lecció permanent del Metropolitan de Nova York.

Dissenyador de decorats i vestuari per a pel·lícules com Cyrano de Bergerac i d’actrius com Catherine Deneuve, entre les seves col·leccions destaquen els homenatges a Mondrian, Braque i Picasso. 

Actualment, la seva firma forma part del tot poderós imperi Gucci, propietària entre d’altres d’Ermenegildo Zegna, Balenciaga o Armani. Gucci comprà YSL l’any 1999 per 1000 milions de dòlars. Les còpies del carrer surten per uns 10 euros.

www.ysl.com