objectar

segona fase

Arxivar per Novembre, 2008

Mater

Des d’aquesta setmana, el FAD disposa d’un centre permanent de materials: El showroom de Mater, el projecte que de la mà del FAD, empreses, universitats i institucions, i amb la recopilació de més de 3500 materials, començà a caminar amb l’exposició itinerant Mater in Progress, la publicació d’un extens catàleg i la celebració de les jornades Mater, una sèrie de debats que tingueren com a eix vertebrador els nous materials i les seves aplicacions en les diferents disciplines del disseny i l’arquitectura.

Ara, el projecte fa un pas més amb l’obertura al públic de la materialoteca, un espai que tindrà com a referents els centres de París, Antwerpen i Praga de Matério, l’organisme, del qual també en forma part Mater. A Europa, cal destacar també els centres de Wierden (Materia Inspiration Centre) Colònia i Milà (Material Connexion) i Londres (Institute of Materials)

De moment, l’entrada a l’arxiu, serà només gratuïta pels socis del FAD i les empreses i institucions proveïdores i permetrà consultar a més de les 800 mostres físiques, la base de dades virtual que compta amb unes 3.500 referències. Properament, es presentarà la web.

El proper pas, segons anunciava la presidenta del FAD, Beth Galí, serà la construcció d’un edifici propi per al centre, prop de la Plaça dels Àngels. Les converses amb l’Ajuntament però, reconeixia que tot just acaben de començar.

www.materfad.com

Anuncis

Mar d’estalactites

Avui s’inaugarava la cúpula de la sala dels Drets Humans i l’Aliança de les Civilitzacions que Miquel Barceló ha transformat, al llarg de nou mesos, a la seu de l’Onu de Ginebra i que ha estat impulsada per Onuart, fundació constituida pel Ministeri d’Assumptes Exteriors i de Cooperació del Govern d’Espanya i algunes empreses privades, en motiu del setanta aniversari de la Declaració dels drets Humans. Polèmica servida, pels més de 20 milions d’euros que ha costat el projecte, dels que una part haurien sortit dels fons d’ajuda al desenvolupament.

La cúpula, de gairebé 1500 metres quadrats, ha suposat un nou repte per a l’autor de Felanitx, que ha treballat amb un equip de més de vint persones, per a significar amb trenta-cinc tonalades de pintura i resina, la seva Covamar. Un mar d’estalactites afilades, que tant de bó intimidin als alts buròcrates encarregats de pacifcar aquest món nostre.

L’escriptor Biel Mesquida, descriu en directe per a Vilaweb les impressions de l’obra. ‘Ha funcionat com si fos el taller del Lleonard, del Tintoretto o del Rafael: col·laboradors d’ofici a balquena; enginyers, informàtics, químics, manobres, inventors de tota casta. És un quadre de quadres. Mostra aquesta part barroca que té en Miquel, que és com un joc de miralls i, alhora, té una part més senzilla on fa el que ell sap: les ones i les estalactites. Hi he vist les coves que tenim a Mallorca, les coves del Drac, les coves d’Artà, hi he vist la mà en tempesta, hi he vist grans ones que anaven canviant de color, unes vegades eren blanques, unes altres eren verdes i unes altres vegades eren negres. El negre m’ha encantat. Després hi ha zones de mar arrissada… És una obra que no s’atura d’agafar significacions. En Miquel té aquesta cosa com de fàbrica de metàfores. Dóna molt de joc i de discursos. Dóna un ‘sentir, verbalitzar i pensar’ que no s’atura. És molt, molt excitant.’

www.miquelbarcelo.org

Meravellosos anys 80

Homenatge del Fad al Grup Transatlàntic i a La Nave, testimonis de primera mà, del disseny dels anys 80 al nostre país.

‘El temps destil·larà allò de la nostra època que n’és substancial, i s’encarregarà de posar cada cosa al seu lloc’. Vint anys després, el FAD en fa homenatge en una sala transvestida de Nick Havanna i amb els membres del grup asseguts al tamburet Frenesí, probablement la icona que millor resumeix l’esperit del grup, que naixia l’any 1984 i treballaria conjuntament fins el 1989.

Fundadat per Ramon Benedito, Lluís Morillas i Josep Puig, testimonis de primera mà dels anys més efervescents del disseny a casa nostra. Probablement, el major llegat del grup hagi estat la capacitat saccejadora i l’atracció mediàtica d’una disciplina, fins llavors desconeguda per a molts.

El seu treball, malgrat ser materialitzat en productes utilitaris, no buscava tant la industrialització, sinó l’experimentació del propi procés creatiu del projecte. D’esperit trangressor i llenguatge sensual/eròtic i tecnològic, una combinació explosiva que no deixà a ningú indiferent. Mobles Sensuals, el tamboret Frenesí, la cadira Seductora, Mobles Eterns o Mobles Trascendentals, foren algunes de les obres en les que treballaren.

I mentres, al País Valencià, els grups Caps i Mans (Eduardo Albors, Jose Juan Belda, Nacho Lavernia i Luis Lavernia) i Enebecé (Daniel Nebot, Paco Bascuñán i Lorenzo Company) s’embarcaven a La Nave (1984-1991), a qui també s’integrarien Marisa Gallén, Sandra Figuerola, Carlos Bento i Luis González. Dissenyadors gràfics, de producte i interioristes, que articulaven projectes conjunts i d’altres de forma independent.

També al sud, els vuitanta foren el revolsiu d’un canvi generacional responsable de l’integració del concepte disseny a l’imaginari col·lectiu. Entre les obres a destacar, productes per a Gandía Blasco, Feber, Toi, l’Impiva, Indústries Saludes, Alessi, Tombow o la mateixa Generalitat Valenciana, a qui redissenyaren símbol i escut.

www.fad.cat

En defensa de Lladró

Segurament els temps canvien i les prioritats també, i malgrat l’esforç de la firma valenciana per adequar-se [Jaime Hayón fitxa per Lladró] sembla que les figuretes de porcellana no es venen com es venien fa anys.

Nascuda en la dècada dels anys cinquanta de la mà dels germans José, Vicente i Juan, aquest darrer, segons diuen, mecenes del blaverisme més ranci, ben aviat s’instal·laren a la població de Tavernes Blanques, a l’Horta Nord. Amb els anys, la nau es convertiria en una petita ciutat amb diverses àrees de producció, investigació i equipaments per als empleats. Actualment, l’empresa compta amb més de mil treballadors.

A finals dels anys setanta, Lladró inicia la seva internacionalització, i el bon acolliment en països com el Canadà o els Estats Units d’Amèrica, permeteren a l’empresa consilidar-se. Mostra d’això, la tenim amb l’obertura l’any 1986 d’un museu en ple Manhattan de Nova York. Amb els anys, els germans Lladró han inaugurat desenes de botigues en els principals carrers de diverses ciutats del món.

Durant molts anys, productes com els de Lladró i els valors que representen, han estat fortament estigmatitzats per diversos col·lectius com ara el nostre. El caràcter figuratiu i sovint assèptic de les seves figures, així com el seu públic objectiu, convertien a Lladró en l’art de fàcil digestió per a una burgesia inculta.

I em pregunto: Quina diferència hi ha entre admirar la cadira Butterfly del grup Austral i una figureta de Lladró? Cap de les dues resol les necessitats funcionals -una, ni tan sols s’ho planteja- i ambdues resolen adequadament les necessitats emotives. No serà doncs, que tampoc som tan diferents?

www.lladro.com