Arxivar per Mai, 2008
Mai 27, 2008 a les 10:25 pm · Arxivat sota Articles
… ‘Y finalmente, tenéis en las manos otro de los elementos que refuerzan la dimensión pública de los Laus: la recopilación imprescindible donde debiera salir todo diseñador y director de arte que quiera difusión y reconocimiento para su trabajo’… *
No me’n vaig adonar fins ahir, repassant el llistat de guanyadors de l’edició d’enguany dels premis Laus. Dels 1425 treballs inscrits en les set categories, s’atorgaren un total de 47 trofeus i 7 Grands Laus.
El volum de les obres presentades, requeria un extens i organitzat jurat que s’estructurà per categories. Disseny Gràfic: Pablo Juncadella, Javier Abio, Carlota Marquina, Tony Brook, Eduardo del Fraile, Claret Serrahima, Sonia Sánchez i Daniel Nebot. Interactius: Victor Gómez, Cristóbal Castilla, Steph Thirion i Núria Reolid. Comunicació Gràfica: Jaime Chávarri, David Espluga, Ainhoa Nagore, Rafa Antón i Eduard Xandri. Publicitat Audiovisual: Andrés Martínez, Pep Bosch, Ángel Sala, Marcelo Vergara i Mar Frutos. Comunicació Audiovisual: Abel López, Claudio Fresneda, David Gómez, Lorena Medina i Eva Clay. Comunicació Insitucional: Xavier Hidalgo, Marcel Juan, Carme Cañadell, Rai Llopart, Josep M. Trias, José Guirao i Antoni Laporte. Estudiants: Irene Sierra, Dani Navarro, Dan Peisajovich, Isabel Solanas, Pere Soler, Modesto Granados i Irene Ferrer-Mayol.
Doncs bé, entre els treballs guanyadors, n’hi ha 13 de professionals que formaven part del jurat d’aquella mateixa categoria, i uns quants més, de professionals o empreses que formaven part d’alguna de les altres categories. De 1425, no està pas malament.
Són els següents:
Gràfica de Sushitto i packaging de Demasié, de Mucho. Al jurat: Pablo Juncadella, director creatiu de Mucho.
Papereria Aurelia Interiorista, de DFraile. Al jurat: Eduardo del Fraile, dissenyador gràfic de l’estudi Dfraile.
Event Denúncia del Festival de Cine de San Sebastián, de Vitrubio Leo Burnett. Trofeu i Grand Laus! Al jurat: Rafa Antón, director creatiu executiu de Vitrubio Leo Burnett.
Valla Smart Fortwo, Drets Humans d’AI i Smart Fortwo Eco, de Contrapunto. Al jurat: Jaime Chávarri, director creatiu de Contrapunto.
Campanya Operación chascarrillo, de Tiempo BBDO. Al jurat: Andrés Martínez, director creatiu executiu de Tiempo BBDO.
Careta del Programa Loops, de No-Domain per a TV3. Al jurat: Lorena Medina, project Manager de No-Domain i Eva Clay, dissenyadora gràfica de TV3.
Careta del programa Buzz, de Vectorsoul per a Teuve. Al jurat: David Gómez, director de màrqueting de Teuve.
Gràfica de Colera, de Porcuatro. Al jurat: Marcel Juan, dissenyador gràfic de Porcuatro.
Comunicació audiovisual d’Algun Dubte? i El Xavi i la Judit, d’Smäll. Al jurat: Xavier Hidalgo, director creatiu i soci fundador d’Smäll.
Senyors de l’ADG, en fem un manifest?
*introducció llibret Laus 08
Mai 24, 2008 a les 2:32 pm · Arxivat sota Articles
Trenta-vuitena edició dels Premis Laus de Disseny Gràfic i Comunicació Visual, aquesta edició sota l’eslògan ‘El dia de l’orgull gràfic’ i amb una impactant campanya realitzada per Toormix.
Un nombrós jurat multidisciplinar, format per professionals del disseny i la comunicació, ha estat l’encarregat d’atorgar set Grand Laus i diversos trofeus a les diferents categories en les que s’estructuren els Premis: Disseny Gràfic, Interactius, Comunicació Gràfica, Audiovisuals, Publicitat Audiovisual, Gràfica i Comunicació Institucional i Estudiants.
En la categoria Disseny Gràfic, el Grand Laus ha estat concedit al cartell Matinés, de Miquel Polidano per a Only Espectacles. Els trofeus han estat atorgats al logotip Unika, de David López Cámara per a Unika, a l’Oficina, de Run per a l’Ajuntament de Terrassa, a la gràfica Sushiiitto, de Mucho per Itto Europa, a la revista Diónysos 11, de Bildi Grafiks per al Vinseum, a la col·lecció de portades Travesías, d’Astrid Stavro per a Arcadia, al llibre ‘La Librería de los escritores’, d’Astrid Stavro i Ana Domínguez per a Edicions La Central, al catàleg Índex, d’Eumogràfic per a la Universitat de Vic, a la Memòria ‘R, esta es nuestra historia’, de Cinfo per a R Cable, a la Memòria d’activitats del FAD 2006, d’Albert Folch Studio per al FAD, a la papereria d’Aurelia Interiorista, de DFraile per a Aurelia González, a l’element de promoció ‘El Museu es Muda’, d’Anna Gasulla per al Museu Tèxtil i de la Indumentària, l’autopromoció ‘Powers of Seven’, d’Esiete, al conjunt d’elements coordinats ‘Premios Nacionales de Diseño 1987-2006’, de Bildi Grafiks per al BCD, al conjunt d’elements coordinats ‘Concurs de Piano Maria Canals’, d’Astrid Stavro per al Palau de la Música, al packaging de Lazarus Wine, de Carlos Corral Madrigal per a Lazaruswine Elaboración Sensorial, S.L, i al packaging de Mucho per a Demasié.
En la categoria Interactius, el Grand Laus ha estat concedit a ‘El poder de tu voz’, de Contrapunto per a Amnistia Internacional. Els trofeus han estat concedits a la promoció ‘Why the…?’ de Ruiz + Company per a Camper, al portal Blues, de Lamosca per a la Mediateca de La Caixa i a la campanya on-line El Reloj, de DoubleYou–Sra. Rushmore per a Diageo.
En la categoria Comunicació Gràfica, el Grand Laus ha estat concedit a ‘La denúncia del Festival de cinema de Sant Sebastià’, de Vitrubio Leo Burnett per a TCM. Els trofeus han anat a parar la direcció creativa de la tanca Smart Fortwo, de Contrapunto per a Daimlerchrysler Mercedes-Benz, a la direcció d’art ‘Responsabilidad en Basket’ i ‘Responsabilidad en Tenis’, de Villarrosàs per a American Nike, al copy ‘Rider; Grafitera’, de Villarrosàs per a American Nike, al copy ‘Dios no vive en Barcelona’, de SCPF per a Terminal B, a la comunicació gràfica no comercial ‘Derechos Humanos’, de Contrapunto per a Amnistia Inetrnacional, a la campanya Smart Fortwo Eco, de Contrapunto per a Daimlerchrysler Mercedes-Benz i al mailing del ‘Museu es Muda’ d’Anna Gasulla per al Museu Tèxtil i de la Indumentària.
El Grand Laus dels Audiovisuals ha estat per a l’Exposició ‘Barcelona Sensacions: Barcelonins Avui’, de Paul Freeth per a l’ICUB, i els trofeus, per a la careta del programa Loops, de No-Domain per a Televisió de Catalunya i per a Buzz, de Vectorsoul per a Teuve.
Pel què fa a la categoria de Publicitat Audivisual, el Grand Laus ha estat concedit a ‘La Montaña Rusa’, de Vitrubio Leo Burnett per a France Telecom-Orange. Els trofeus han estat concedits a la Direcció Creativa de Globo, de DDB España per a VAESA Volkswagen, a la direcció d’art de Cabeza Caja, de Vitrubio Leo Burnett per a France Telecom-Orange i a l’animació J&B Quality, de No-Domain per a J&B.
En l’apartat de Gràfica i Comunicació Institucional, el Grand Laus ha estat concedit a l’interactiu 5 segons de Minnim per al Banc de Sang i Teixits, i els trofeus, a la Identitat Corporativa del Mercat de les Flors, de Lamosca i Dani Navarro per al Mercat de les Flors, a l’edició de Diónysos 11, de Bildi Grafiks per a Vinseum, Museu de les cultures del Vi de Catalunya, a la gràfica de l’Ajuntament de Colera, de Porcuatro, a la gràfica del BCD, de Ruiz + Company, a la comunicació gràfica ‘Algun dubte?’, d’Smäll per a la Generalitat de Catalunya, a la comunicació audiovisual ‘Isla Deserta’ de Dayax per a l’Ajuntament de l’Hospitalet i a la comunicació audiovisual ‘El Xavi i la Judit’, d’Smäll per a l’Agència de Residus de la Generalitat de Catalunya.
Finalment, i pel què fa a l’apartat d’Estudiants, el Grand Laus ha estat concedit al Projecte Final d’Estudis ‘Silenci a Barcelona’, de l’Elisabet Iglesias Hermoso, de l’Escola Elisava. En Lee Jang Sub, també d’Elisava, ha rebut un trofeu per al treball lliure No soy Chino, ni Japonés.
www.laus.cat
Mai 18, 2008 a les 6:03 pm · Arxivat sota Articles
Si tot just fa uns mesos, escrivia sobre la política de l’Ajuntament de Barcelona de reduir progressivament els diferents models de rajola de les voreres de la ciutat, ara sembla que un nou model podria fer-se lloc entre les que sobrevisqueren: la dels quatre quadrants i la mítica flor de Puig i Cadafalch.
El nou model, manté les mides estandarditzades de les demés: vint per vint i quatre de gruix, i incorpora quatre B, imagino que per Barcelona.
Podreu trobar aquest nou model al carrer Ganduxer, en el tram que va de Maó a Emancipació. Una prova pilot sufragada pel mateix fabricant, i que esperarà al veredicte municipal per saber si es cola entre les homologades.
Trepitjant Modernisme
Mai 14, 2008 a les 9:31 am · Arxivat sota Articles
La veritat és que no sabia molt bé com començar aquesta nova fase d’Objectar. Però sent el dia de la poesia i tractant-se d’objectes, he pensat que el millor era fer-ho amb un poema de Joan Brossa, de 1978.
Nascut l’any 1919 a Barcelona, d’arrels republicanes i fortes conviccions socials, ben aviat experimentà amb la pintura, els sonets, el teatre, l’òpera, els cal·ligrames, el cinema i el ballet.
Un home inquiet, fundador de la revista Dau al Set, juntament amb Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats i Arnau Puig. Entre la seva obra, destaquen poemes visuals, cartells, instal·lacions, curtmetratges i obres de teatre.
Deia Brossa que ‘les coses importants s’aprenen, no s’ensenyen’. I fou mirant els seus objectes, que alguns, aprenguérem poesia.
www.espaibrossa.com
Mai 1, 2008 a les 3:15 pm · Arxivat sota Articles
Fill de camperols, fundador del Partit Comunista Xinès i proclamador de la República Popular de la Xina, Mao Zedong és encara avui, una figura de culte al seu país. La seva imatge es difon arreu, i malgrat l’herència del Gran Salt Endavant, la fam i la misèria, l’amic de treballadors i camperols, sembla que és recordat amb certa tendresa. Enllorança potser, del fracàs d’un sistema econòmic que avui només conserva l’implacable control estatal sobre la banca, el sòl i els mitjans de comunicació.
El capitalisme, com arreu, s’hi ha fet fort i es mostra orgullós amb totes les seves cares, des dels exultants gratacels als misèrrims hutongs. Molts Audis, algún Ferrari i gent fent cua davant de camions per donar sang a canvi d’uns quants yuans. El capitalisme es consolida i el comunisme del Mao s’ho mira assegut tot esperant ésser venut en forma de figura de porcellana.
Constatat doncs, el creixement vertiginós d’un Estat que controla amb mà de ferro el creixement econòmic basat en la producció en massa, la competència més brutal i l’ús indiscriminat dels recursos energètics. Els més ferms candidats a ser els propers amos del món. I mentre, el poble s’ho mira amb un lleu somriure, i és que per a la majoria, el creixement econòmic és tan sols garantia de supervivència. Deu ser el llegat del capitalisme. Com ha estat sempre, a tot arreu.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Mao_Zedong
Mai 1, 2008 a les 2:26 pm · Arxivat sota Articles
En un món cada vegada més petit, homogeneïtzat i regit per dinàmiques econòmiques que ho condicionen tot, quan el poder de les marques es fa omnipresent i fins i tot les persones ens convertim en marques comercials, esdevé absolutament indispensable que els territoris on vivim es consolidin i es posicionin en el panorama econòmic global, sota el paraigües d’una bona marca.
Diu Philip Kotler a El Màrqueting de les Nacions, que tota nació ha de confeccionar una estratègia a mida per aconseguir les seves metes i els seus objectius. I em pregunto: A Catalunya tenim alguna estratègia? Els catalans tenim metes i objectius comuns?
El Regne Unit, Suïssa i el Canadà, encapçalen el rànquing dels països més ben percebuts del món segons un estudi realitzat per la Simon Anholt i la GMI. L’estudi es basa en les percepcions que es tenen dels respectius territoris per part de les seves audiències, i s’han tingut en compte diferents condicionants com les exportacions, la gent, la cultura i les tradicions o els sistemes de govern. Espanya ocupa l’onzè lloc, amb una marca basada principalment en l’oferta del sol i la platja.
Els diversos factors analitzats són els que sumats, ajuden a consolidar un territori com a marca. I l’especificitat i la diferenciació respecte a l’oferta d’altres és fonamental per a la seva supervivència. Així que, per molt que bramin des d’Espanya, Catalunya com a marca només sobreviurà si es manté diferenciada. Procurem doncs, que no ens acabin d’absorbir.
El Regne Unit de l’Aston Martin, el James Bond, el Manchester United o la Reebok, la Suïssa de la Swatch, el Rolex, els Alps i la Nestlé, el Canadà dels grans parcs nacionals, els óssos, les prestacions socials i l’administració descentralitzada i l’Espanya de la sangria, els toros i el flamenc, són segons el rànquing, marques consolidades que ofereixen productes concrets, diferenciats i atractius als ulls del món. Però i nosaltres els catalans, tenim quelcom per oferir?
Quan l’any 1971 Pau Casals pronuncià l’entranyable discurs a la seu de les Nacions Unides, posicionava Catalunya en un context immillorable. Pau Casals posicionava Catalunya com la nació més gran del món, la primera en tenir un parlament propi i com la que acollí els inicis d’unes Nacions Unides. Llavors, varem tenir la possibilitat de forjar una marca basada en els aspectes que històricament han configurat el nostre patrimoni. El caràcter mediterrani, l’esperit inclusiu, el comerç, la indústria o la cultura. Però eren temps difícils i entre tots, ho deixarem per a més endavant.
Administracions i empreses, apostaren llavors per consolidar les marques Espanya i Barcelona. L’Espanya del sol i la platja, de la sangria, els toros i el flamenc, però també de la Repsol i el Banc Santander, del Reina Sofía i el Prado, de l’Armada Invencible, el Gran Premi d’Espanya, del Rafa Nadal, el Pau Gasol i el Fernando Alonso. I la Barcelona creativa, emprenedora, capital del disseny, oberta i cosmopolita, de l’Antonio Miró, del Custo Dalmau, del Bread and Butter, la fira 3GSM, del Sònar i de l’última pel·lícula del Woody Allen. Fins i tot la Generalitat de Catalunya, renunciava aquest hivern a presentar la marca catalana a Nova York, apostant per Barcelona amb l’exposició ‘Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí’.
Trenta anys més tard, les marques Espanya i Barcelona s’han cruspit la marca Catalunya. Espanya absorbint-la i Barcelona apropiant-se dels aspectes que li interessaven d’ambdues cultures. Trenta anys més tard, encara hem de confeccionar l’estratègia de la que parla Philip Kotler. Però si ho volguéssim, encara hi seriem a temps. A Abu Dhabi, estan projectant hotels, museus i teatres de luxe, amb l’objectiu clar de posicionar-se com a capital mundial de l’oci i la cultura del luxe. A Txetxènia, estan estudiant anomenar-se República de Noxciyn, per tal de mitigar la negativa percepció internacional. I a Kosovo, de cara a la imminent independència respecte a Sèrbia, han organitzat un concurs per a definir una bandera, un himne i una moneda que reflecteixin el seu caràcter multiètnic.
Potser ja va sent hora que els catalans decidim si compartim uns objectius comuns o decididament renunciem a ser. Si decidim compartir-los, haurem de començar a definir on volem ser d’aquí uns anys, com volem ser vistos i treballar per a posicionar-nos i confeccionar una estratègia a mida, per tal d’aconseguir les metes i els objectius que ens haguem proposat.
www.racocatala.cat
Mai 1, 2008 a les 2:24 pm · Arxivat sota Articles
Sobre la siempre apasionante discusión sobre qué es el diseño, un día pensé: ¿y si al fin y al cabo sólo fuéramos narradores de historias? ¿Y si preguntándonos si hacemos mejor al mundo, en si comunicamos adecuadamente, en si la forma precede a la función o si es ésta la que determina la forma… hubiéramos olvidado que al fin y al cabo el poder lo ejercen otros, y que simplemente somos una herramienta al servicio de las marcas?
Cuentan las leyendas que al beber el agua que fluía de una fuente de la Provenza, los soldados del emperador Cesar se curaban. Del mito nació Perrier, el agua de gourmet líder en su sector. De una máquina para hacer gofres, nacieron las primeras zapatillas deportivas de la que es hoy la principal marca de deportes, y de la confusión de coca por cacao, nació la botella de refresco más reconocida en el mundo. Los clásicos mitos ancestrales de caballeros, hadas, herejes y mártires han sido sustituidos por marcas que se alimentan en buena medida de fantásticas historias que consiguen despertar nuestra admiración y nos generan el deseo de poseer a sus productos.
Los mitos ancestrales han sido sustituidos por los mitos del capitalismo. Las agencias de publicidad y los estudios de diseño son hoy los encargados de narrar historias fantásticas de productos geniales. Las agencias de publicidad, mediante la palabra y los diseñadores, mediante la forma.
Cuando diseñamos, definimos los parámetros funcionales que definen al objeto en virtud de unas necesidades ergonómicas, de interacción con el usuario y el entorno o simplemente relativas a su proceso de fabricación. Pero definimos también formas, colores, materiales y acabados que definirán formalmente al objeto. Cuando diseñamos, mediante la forma, narramos historias. Dotamos de lenguaje a los objetos convirtiéndolos en productos emocionales.
La tan debatida «forma» de los objetos es el lenguaje que los diseñadores disponemos para que nuestros trabajos cuenten cosas, narren historias.
Con la publicidad y el diseño, con la palabra y la forma, las marcas establecen un diálogo con sus consumidores mediante una atractiva interacción de emociones entre ambos. Publicistas y diseñadores somos una herramienta al servicio de las marcas. Definimos el lenguaje para que marcas y consumidores dialoguen, unas ofreciendo productos y servicios, y los otros consumiéndolos.
Cuentan las leyendas que Papá Noel nació en Asia Menor a fines del siglo III. Provenía de una familia adinerada y era muy popular, especialmente como protector de niños necesitados. Pero el Papá Noel que hoy conocemos se lo debemos a Coca-Cola. El ilustrador Haddon Sunblom lo recreó para la compañía haciéndolo inconfundible. Gordinflón, con una gran barba blanca, mejillas sonrosadas y vestido de rojo. Una leyenda de mil setecientos años adaptada, mediante el lenguaje de una buena ilustración, al poder de una marca.
Cuando Haddon Sunblom re-dibujó a Papá Noel, narró la historia que Coca-cola quería contar. Un nuevo mito vestido de rojo nació aquél invierno de 1931.
www.foroalfa.com
Mai 1, 2008 a les 2:21 pm · Arxivat sota Articles
Fins a deu models de rajola han estat batallant els darrers cent anys pels carrers de Barcelona, per tal de patrimonitzar les voreres de la ciutat. Només dos però, n’han sortit victoriosos, després que l’Ajuntament decidís limitar-ne els models. Es tracta de la que té forma de xocolatina, que pobla ja avui la major part de les voreres, fàcil de partir, eficaç a l’hora de desaiguar, de fàcil col·locació i resistent, i la que té forma de flor, salvada per motius més emotius que els estrictament funcionals de la primera.
La rajola de la flor, té els orígens en les rajoles del pati interior de la Casa Ametller, i el seu dissenyador fou ni més ni menys que l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch. Encara avui a la casa, es conserven unes peces de pedra amb el disseny de la flor que se suposa, haurien servit per al motllo original.
L’empresa Escofet, la té documentada en un catàleg de 1916, en què hi figuren ja els models xocolatina, calavera o ensaïmada, que encara avui podem trepitjar i que, almenys els dos últims, finalment acabaran desapareixent.
www.escofet.cat
Mai 1, 2008 a les 2:18 pm · Arxivat sota Articles
La Caverna tornava a apuntar aquesta setmana, ara contra Oleguer, i un cop més feia diana ferint a la democràcia i a la llibertat d’expressió. Un cop més ens evidenciaven que pensar i opinar no té cabuda en aquest Estat autoanomenat de dret. Els opinadors apunten i Kelme carrega, tot retirant el patrocini que mantenia amb el jugador.
Però, un nou agent entrava en joc quan l’Avui anunciava que Munich, empresa catalana de material esportiu, vol fer arribar al jugador una oferta de patrocini aquest proper dilluns. Xavier Berneda, director de màrqueting de l’empresa, declarava que estaven a disposició del jugador, pel qual fa anys que hi estan interessats.
Una aposta valenta i coherent d’una empresa catalana que només a Itàlia factura el 40% de la seva producció i que té una destacada presència en països com el Japó, Holanda o Portugal, gràcies a una eficaç xarxa de distribució.
Els orígens de Munich es remunten a l’any 1939, de la mà de la família Berneda, que comença a fabricar calçat a Sant Boi de Llobregat. L’any 1953 l’empresa s’introdueix en el segment de l’atletisme i es posiciona fortament en el calçat esportiu. L’any 1964, l’empresa passarà a anomenar-se Munich, tot incorporant el símbol de la ‘X’, alhora que reestructurarà la fabricació apostant fortament per un producte de qualitat i amb un excel·lent disseny.
Amb una forta presència en segments com futbol sala o l’handbol, amb models d’èxit com el Gresca, l’empresa aposta també per la línia streetwear, aconseguint amb el reeditat model Goal de 1978, una forta penetració en aquest segment, posicionant-se amb un producte de qualitat i un excel·lent disseny que renova cada temporada.
Des d’avui Kelme ha perdut a Oleguer, un dels pocs jugadors que aprofitant l’altaveu que li atorga la seva popularitat, s’ha mullat per defendre uns valors que haurien de ser Universals. A alguns això els fa por. A Munich, no. Amb aquest contracte, Munich no només guanya a un jugador, sinó que amb ell hi guanya un nou mercat. El nostre.
www.racocatala.cat
Mai 1, 2008 a les 2:12 pm · Arxivat sota Articles
Nou article a Foro Alfa: La Belleza según Platón. La bellesa intel·ligible front a la bellesa formal, segons la teoria del coneixement de Plató.
Yves Zimmermann nos expone en su artículo De lo adecuado y bello, el interesante diálogo entre Sócrates e Hipias sobre la belleza. Si bien no llega a ninguna respuesta, Platón consigue mediante el diálogo esbozar algunas ideas del complejo y a veces polémico concepto.
‘Un objeto sería bello si, por un lado, se manifestara en él algún tipo de belleza de la inteligencia y, por otro, si el uso al que ha de servir fuera perfecta y claramente expresado en su seña, y los materiales con los que estuviera hecho fueran adecuados para su uso’.
El artículo nos viene a resumir la idea que se desprende en el diálogo sobre la belleza. Aquellos aspectos que aluden a la conveniencia o utilidad serían aspectos de la belleza intelectual, mientras que los aspectos tangibles, estéticos, formarían parte de la belleza formal. La belleza sería pues, la convergencia de la belleza formal y la belleza intelectual. Un interesante análisis y más, como nos destaca el autor, situando el diálogo en su debido contexto histórico, hace más de dos mil años.
Uno de los textos más espléndidos de Platón es El Mito de la Caverna. En él, Platón, desarrolla la teoría del conocimiento. Acepta el conocimiento universal como el verdadero, y lo confronta con el particular que nos muestran los sentidos. Un excelente texto que puede ayudarnos a aproximarnos aún más a una respuesta sobre qué es la belleza y dónde reside la belleza de las cosas.
En el interior de la caverna encontramos dos hombres atados de tal forma que sólo pueden mirar hacia delante, hacia el fondo de la pared de la caverna. Detrás de ellos, un fuego. Entre los hombres y el fuego se encuentra, elevado, un rudo camino, a lo largo del cual, un muro. Sobre el muro, unos seres circulan transportando objetos. Los hombres encadenados sólo ven las sombras que proyectan los objetos, y atribuyen las voces a las propias sombras. El mundo de los hombres es el mundo sensible, el de la ignorancia y las sombras. El fuego representa la luz, que permite ver en el interior de la caverna. Platón plantea la hipótesis de la liberación de uno de los presos. Al salir, tras un duro ascenso por el rudo camino, le cuesta ver la realidad. Primero vislumbra las sombras de los seres que movían los objetos, proyectadas en los ríos, después a los mismos seres y finalmente, la luz.
En el mito, Platón cuestiona como la mente obtiene las ideas universales, que considera eternas, inmutables y puras, siendo particulares las realidades que nos proporcionan los sentidos. Y lo atribuye a la existencia de dos mundos: el sensible y el inteligible.
Describe el conocimiento como un proceso de reminiscencia, por el cual el alma -que por un castigo de los dioses se habría unido al cuerpo y estaría en el mundo sensible- habría olvidado momentáneamente las ideas. A medida que los sentidos le muestran objetos, recuerda las ideas, que le permiten conocer los objetos de la realidad. Las cosas son, según Platón, copias de la realidad que permiten al alma recordar la idea correspondiente a cada objeto. El mundo sensible nos permite interpretar el mundo inteligible, el real, el de las ideas.
Encontramos en el mito, la existencia de dos mundos, el sensible y el inteligible. En el diálogo de Sócrates con Hipias, encontrábamos la existencia de dos clases de belleza, la tangible y la de la inteligencia.
La belleza tangible es, a mi entender, y siguiendo el hilo argumental planteado en El Mito de la Caverna, la sombra de la realidad. La belleza tangible es la belleza que vemos dentro de la caverna, y que nos ayuda a recordar el concepto real de belleza, concepto que el preso encontrará fuera. La belleza de la inteligencia es la belleza real, aquella realidad universal, eterna e inmutable. El objeto, aparentemente nos muestra una belleza formal, no real, que nos permite llegar a conocer la belleza inteligible, la universal.
En el mito, Platón también nos señala la condición de la existencia humana y la estructura del ser humano y de la sociedad. La educación permite a los ciudadanos ascender de una clase social a otra. La dialéctica es el proceso de ascensión del alma hacia el mundo de las ideas. Mediante la dialéctica o filosofía, podremos llegar a entender el mundo de las ideas.
En el diálogo de Hipias y Sócrates, ambos buscan conocer el concepto de belleza universal, el del mundo de las ideas. El conocimiento de las calidades materiales de la cuchara, así como el análisis de su uso y funcionalidad, les lleva a vislumbrar la idea de belleza. No llegan a ponerse de acuerdo en si el objeto en cuestión es bello o no, porque de hecho el objeto, copia de la realidad, de belleza formal, tangible, solo les está ayudando a recordar el concepto de belleza universal, la belleza de la inteligencia.
Sólo con el conocimiento y estudio de las características formales y funcionales de los objetos, podremos llegar a encontrar la belleza de los mismos, y a entender el concepto mismo de belleza universal. La belleza formal, aquella de carácter intuitivo y tangible, sólo es parte del camino para llegar a conocer la belleza real.
www.foroalfa.com
objectar 